ActiFolio: Entrega activitat R2 al Fòlio.

L’obra teatral de Cunillé reflecteix críticament la concepció eurocèntrica de la cultura i la civilització per part del subjecte occidental, imbuït des del seu naixement i a través dels aparells ideològics de l’estat (AIE) d’una percepció del món tenyida d’una falsa superioritat i autoritat intel·lectual i moral sobre qualsevol altre poble forà. Com esmenta Edward Said, “…es va establir la cultura europea com hegemònica dins i fora d’Europa” (p. 20). En aquest sentit i per tal d’emfatitzar aquesta subjectivitat, Cunillé converteix l’home protagonista de la seva obra en un ser anònim que representa el típic subjecte occidental alhora que invisibilitza el personatge del pare, un nadiu esgarrat que no apareix mai en escena i que parla sempre a través de la intèrpret. El rol d’aquesta traductora que aombra el nadiu és assolit per una dona que no surt mai de l’hotel i que justifica la seva estada al Congo amb el motiu banal, però críticament significatiu, que li agrada prendre el sol, en una clara mostra de prepotència i absoluta manca de preocupació i empatia pel lloc on fa temps que hi resideix.

L’obra mostra la tensió existent entre la subjecció i la subversió a través de la figura del pare; la subjecció, pel fet que el pare nadiu assumeix la condició d’individu subaltern que prega ajuda per al seu fill a l’home occidental de diverses i variades formes, i la subversió, perquè quan aconsegueix el seu objectiu li revela que tot és un engany, atès que el pretès fill no existeix, va morir de malària quan tenia tres anys. Aquest és un potent acte de valentia i resistència que neix de la subjecció i que emergeix al final de l’obra quan el pare nadiu aparentment aconsegueix el seu propòsit; és llavors quan esmenta: “Volia que algú més que jo trobés a faltar el meu fill. I vostè el trobarà a faltar perquè m’ha dit que el necessitava” (p. 503). Com afirma Carbonell: “… l’objectiu final de tota ideologia, que és esborrar les subtileses i les paradoxes, es revela fallit i es fa aflorar la possibilitat de la subversió, fins i tot allà on tot estava preparat per evitar-la” (p. 19). Aquesta actitud del pare, de voler convertir el seu fill en un subjecte ideològicament occidental, estaria basada en el que Butler anomena noció de ritual, entesa com la repetició d’una sèrie d’actes que acaben generant un tipus de creença que serà interioritzada i posteriorment incorporada en accions ulteriors, atès que la ideologia construeix la subjectivitat interpel·lant els individus com subjectes a través de les seves pràctiques. Seguint aquesta lògica, el pare nadiu demana per al seu fill diferents tipus de feines a l’home occidental, també que l’eduqui i sigui el seu mentor.

Resulta significatiu que el defensor de la memòria del fill sigui un nadiu home i no dona. Segons Spivak, la figura de la subalterna queda condemnada al silenci i a la inexistència, fet que justificaria que Cunillé obviés totalment la seva presència en aquesta obra.

En el text apareixen vàries frases que deixen entreveure una pretesa superioritat envers una cultura aliena com: “Però no em banyo mai a la piscina. Mai no em sembla prou neta” (p. 461) o “Aquí sempre hi ha algun cop d’estat o altre” (p. 456), afirmacions de la intèrpret que denoten la força d’una ideologia imperialista que assevera que la colonització va aportar modernització i progrés, ordre i estabilitat, situació que els diversos processos d’independència que l’han seguit, en cap cas han estat capaços de mantenir (Said, 1991).

Aquesta conjuntura ha acabat generant identitats dissonants amb el seu entorn natural i híbrides entre tot allò nadiu i la modernitat, així com violència, destrucció física i mental. La terrible descripció per part del pare, de la infantesa del fill segrestat per la guerrilla als vuit anys, farcida d’actes cruels, assassinats i drogues, així ho certificaria.

La frase de l’home: “Els avions que volen cap aquí venen carregats d’armes i els que en surten, de coltan, or i diamants” (p. 506) és representativa de l’explotació del recursos naturals necessaris per mantenir l’economia de mercat del món occidental a canvi d’armes i destrucció, un tracte típic de caire postcolonial entre les economies riques i potents, i les devastades per les accions dels subjectes portadors del “progrés i l’ordre”.

Ens trobem, doncs, davant d’una ferma reflexió amb la que Cunillé pràcticament clou l’obra. Com afirma Said: “D’una manera força constant, l’orientalisme per la seva estratègia depèn d’aquesta superioritat posicional i flexible, la qual cosa col·loca l’occidental davant tota una sèrie de relacions possibles amb l’Orient sense perdre-li mai l’avantatge relatiu” (p. 20).

Per concloure, senyalar que aquesta és una obra que posa de manifest com la interpel·lació que inclou la ideologia occidental fa sentir els subjectes nadius culpables d’haver comés actes vedats i els empeny a ser submisos complint una llei que no és la seva. Aquest és un procés, però, que a la vegada i de forma ambivalent estimula la subversió i la resistència i posa de manifest l’efecte nociu de desarrelament i violència que ha produït la colonització i l’imperialisme occidentals arreu del món, una tessitura potenciada per la globalització i la imposició forçada d’una pretesa modernitat, que a hores d’ara es manté en molts dels seus àmbits d’interacció amb els països postcolonitzats.

Referències

Althusser, Louis (2008). “Ideología y aparatos ideológicos del Estado”. A: La filosofía como arma de la revolución. p. 102-151. Madrid: Siglo XXI.

Butler, Judith (2010). Introducción. A: Mecanismos psíquicos del poder, p. 11-41. Madrid: Cátedra.

Butler, Judith (2010). La conciencia nos hace a todos sujetos. La sujeción en Althusser. A: Mecanismos psíquicos del poder. p. 119-145. Madrid: Cátedra.

Carbonell i Camós, Neus (2026). Mòdul 1 Cultura i subjectivitat. Barcelona: FUOC.

Cunillé, Lluïsa (2008). “Après moi, le déluge”. A: Cunillé, Lluïsa. Deu peces. Barcelona: Edicions 62. p. 449-507.

Said Edward. (1991). Introducció; A: Orientalisme. Vic: Eumo. p. 15-39.

Spivak, Gayatri (2020): Poden parlar els subalterns?. A: L’Espill [en línia]. Nº. 63-64. p. 177-233.